Els imperatius categòrics de Kant

L'ètica kantiana és una ètica formal, es adir, no vol examinar el contingut de les normes morals sinò aconseguir una forma de formular-les. Esta forma Kant la troba en els imperatius categòrics. Aquests són formulacions de la raó que en indiquen com donar-nos normes d'una forma Autònoma, sense dependre de ningú ni de res, només de la nostra raó. Kant ens ofereix quatre formulacions de l'imperatiu categòric, però que es poden reduïr a dos.

La primera formulació és la següent:

"Quan penso un imperatiu hipotètic en general no sé el que conté fins que m'és donada la seva condició, però si penso un imperatiu categòric de seguida sé què conté. En efecte, ja que l'imperatiu no conté, a banda de la llei, més que la necessitat de la màxima d'adequar-se a aquesta llei, i aquesta no es troba limitada per cap condició, no queda llavors ni més menys que la universalitat d'una llei general a què ha d'adequar-se la màxima de l'acció, i aquesta adequació és l'únic que pròpiament representa l'imperatiu com necessari.
Per consegüent, només hi ha un imperatiu categòric, i diu així: obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal".

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 91-92).

La segona formulació (en realitat és la tercera en els escrits de Kant) és aquesta:

La natura racional existeix com a fi en si mateixa. Així es representa necessàriament l'home la seva pròpia existència, i en aquest sentit l'esmentada existència és un principi subjectiu de les accions humanes. Però també es representa així la seva existència tot ser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, per la qual cosa és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat. L'imperatiu pràctic serà llavors com segueix: obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà.

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 103-104).

Activitats

Segons aquests textos es poden fer tres tipus d'activitats:

1- Una redacció filosòfica explicant què és per a Kant la moral (1 i 2 de Batxiller)

2- Un comentari de cada text (1 de batxiller)

3- Un dilema moral: que ha de primar en la moral, la felicitat o el deure i la justícia? (4 de ESO)

Per què la metafísica no pot ser ciència segons Kant?

A partir de la distinció entre sensibilitat i enteniment i de l'aparició de les categories ja podem comprendre per què la metafísica no pot ser considerada una ciència.

La metafísica no pot ser ciència perquè és un conjunt de proposicions o de judicis sobre realitats que estan més enllà de l'experiència. Si les categories només poden usar-se legítimament en la seva aplicació als fenòmens (és a dir, a allò que ve donat en l'experiència) és obvi que qüestions com Déu o la immortalitat de l'ànima no pertanyen a l'àmbit de l'experiència. Per tant és obvi que la metafísica no pot ser ciència.

Intentar aplicar les categories més enllà de l'experiència només dóna lloc a errors lògics i a il·lusions. Els humans mai no podrem conèixer la "cosa en sí". Estem limitats al món dels fenòmens. La metafísica és una "il·lusió transcendental", és a dir, un ús incorrecte dels conceptes més enllà de l'empíric.

Però que la metafísica sigui lògicament contradictòria i il·legítima no vol dir que sigui absurda. La metafísica és també una tendència inevitable d'acord als principis mateixos de la raó. La raó humana tendeix inevitablement a la recerca de l'incondicionat i, d'aquí que tendeixi a fer-se preguntes i a formular respostes d'una manera acrítica sobre Déu, l'ànima i el món com a totalitat.

(Filosofia i pensament - Ramón Alcoberro)

El coneixement intel·lectual en Kant

A més del coneixement sensible, tenim, segons Kant, un segon nivell de coneixement de coneixement. Es tracta del coneixement intel·lectual, la funció del qual es pensar els objectes.
Amb el coneixement sensible s'ha arribat a constituir, a partir de les dades rebudes en la sensibilitat, una pluralitat de fenòmens que no posseeixen unitat. Aquesta tan sols s'aconsegueix a través del pensar, és a dir, a través d'una activitat capaç d'unificar la pluralitat dels fenòmens. Aquesta activitat la porta a terme l'enteniment o facultat de jutjar que atribueix als fenòmens determinats conceptes.

En el cas de l'enteniment cal aplicar també l'esquema de matèria i forma. La matèria són aquí els fenòmens i la forma són els conceptes que el mateix enteniment aporta.

Conceptes, judicis i categories

Kant distingeix entre conceptes "a priori" i "a posteriori".

- Els conceptes a posteriori provenen de l'experiència, de l'observació de les dades comunes a diferents objectes. Són conceptes empírics ("casa", "mamífer"...)

- Els conceptes a priori per contra els produeix l'enteniment espontàniament (és a dir, per si mateix) i no provenen de l'experiència. És per això que els anomena "purs".

Per a Kant, els conceptes purs a priori són els que tenen veritable importància per al coneixement intel·lectual. En tractar de determinar quins són aquests conceptes purs, Kant fa una llarga marrada per la lògica aristotèlica i pel que anomena "deducció metafísica de les categories", arriba a la conclusió que n'hi ha dotze:

Unitat

Pluralitat

Totalitat

Realitat

Negació

Limitació

Substància

Causalitat

Comunitat

Possibilitat

Existència

Necessitat

Però l'important no és ni si són dotze, ni com arriba a establir que són aquests i no d'altres. Allò significatiu és que, segons Kant, aquests dotze conceptes purs desenvolupen un paper fonamental en l'activitat intel·lectual: no podríem pensar el món si el nostre enteniment no tingués aquests dotze conceptes purs que són com principis globals que ens permeten classificar qualsevol altre concepte empíric i qualsevol experiència.

Cal tenir presents dues qüestions importants pel que fa als conceptes purs de l'enteniment:

1.- Els conceptes purs són condicions transcendentals, necessàries del nostre coneixement dels fenòmens.

Això significa que l'enteniment no pot pensar els fenòmens si no és aplicant-los aquestes categories. Si no tinguéssim els conceptes purs (substància, causa, afirmació, etc...) no ens quedarien sinó un conjunt d'impressions sensibles inconnexes i desarticulades.

2.- Els conceptes purs o categories són buits.

De la mateixa manera que l'espai i el temps han d'omplir-se amb les impressions sensibles, els conceptes purs han d'omplir-se amb les dades procedents del coneixement sensible. Les categories no tenen aplicació vàlida més enllà dels fenòmens, és a dir de l'experiència.

(Filosofia i pensament - Ramón Alcoberro)

El coneixement sensible en Kant

El coneixement sensible és el que ens permet copsar els fenòmens. "Fainomenon" en grec significa "allò que apareix", "el que es fa present"... en definitiva, els fenòmens són les sensacions.

Però aquí cal fer un primer incís: no coneixem els fenòmens (ni els podríem conèixer) tal com són en ells mateixos (purs) sinó que els coneixem tal com ens apareixen. El fenomen és, doncs, l'objecte d'una intuïció empírica. Quan copsem alguna cosa ens cal distingir entre dos nivells: la matèria percebuda (allò que percebo: per exemple, un arbre) i la forma de la percepció (la meva manera de posar-me, per exemple, davant l'arbre en qüestió).

Hi ha dos elements fonamentals i bàsics pel que fa a la forma de la percepció: espai i temps. Fora ( o més enllà) d'espai i temps no hi ha percepció possible. Per això diem que són "formes a priori a priori" i "intuïcions pures".

- FORMES: Que l'espai i el temps són formes significa que no són impressions sensibles particulars (colors, sons...) sinó la forma o la manera (el mode) com percebem totes les impressions particulars. Els colors o els sons es perceben "en" l'espai i "en" el temps.

- A PRIORI: Vol dir que el seu coneixement i la seva validesa són independents de l'experiència. Espai i temps no procedeixen de l'experiència, sinó que la precedeixen, és a dir, són les condicions per tal que l'experiència sigui possible. Que espai i temps siguin a priori significa que estan en el subjecte de bon començament per a ser aplicats a les dades empíriques de la sensació.

- DE LA SENSIBILITAT: És a dir, del coneixement sensible. La sensibilitat externa depèn d'espai i temps (jo llegeixo això ara a casa meva) i la sensibilitat interna depèn només del temps (p. ex. la imaginació, els records, etc se succeeixen en el temps).

- INTUÏCIONS: Significa que espai i temps no són conceptes de l'enteniment, sinó que són previs a l'enteniment i el fan possible.

- PURES: Vol dir que no tenen contingut empíric. Espai i temps són com dues coordenades buides en què s'ordenen les impressions sensibles.

L'espai

L'espai és per a Kant la forma a priori de la sensibilitat. Tot objecte exterior ens el representem "en" l'espai. Posseeix les següents característiques:

1.- L'espai no és un concepte empíric extret de les experiències externes (B 38)
2.- L'espai és una necessària representació "a priori", que serveix de base a totes les representacions externes (A 24, B 39)
3.- L'espai no és un concepte discursiu o un concepte relacional, sinó una intuïció pura (A 25, B 39)
4.- L'espai es presenta com una magnitud donada i infinita (B 40)

D'aquestes característiques se'n deriven dues conseqüències:
- L'espai no representa cap propietat de les coses, ni en elles mateixes ni en les seves relacions mútues.
- L'espai no és més que la forma de tots els fenòmens dels sentits externs. Que hi hagi espai és una condició subjectiva de la sensibilitat.

El temps

El temps, en tant que forma pura de la sensibilitat humana, pertany al domini de la sensibilitat interna i fa possible que captem les dades ordenades successivament.

1.- El temps no és cap concepte empíric extret d'alguna experiència (B 46)
2.- El temps és una representació necessària que serveix de base a totes les intuïcions. Ve donat a priori i només en ell és possible la realitat dels fenòmens (A 31, B 46)
3.- En aquesta necessitat a priori es basa igualment la possibilitat de formular principis apodíptics sobre les relacions temporals o axiomes del temps en general (A 31, B 47)
4.- El temps no és un concepte discursiu o, com es diu, universal, sinó una forma pura de la intuïció sensible (A 32, B 47)
5.- La infinitud del temps vol dir simplement que cada magnitud temporal determinada només és possible introduint limitacions en un temps únic que serveix de base. L'originària representació "temps" ha de ser donada, doncs, com a il·limitada (A 32, B 48)

Les conseqüències que se'n deriven són:

- El temps no és quelcom que existeixi per si mateix o inherent a les coses com a determinació objectiva, és a dir, quelcom que subsisteixi un cop feta l'abstracció de totes les condicions subjectives de la seva intuïció (A 33, B 49)

- El temps no és altra cosa que la forma del sentit intern, això és, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern (A 33, B 49)

- El temps és condició formal a priori de tots els fenòmens (A 34, B 50)

(Filosofia i pensament - Ramón Alcoberro)

Diferència entre sensibilitat i enteniment en Kant

Kant distingeix entre dues menes de coneixement: sensibilitat (coneixement sensible) i enteniment (coneixement intel·lectual); sense copsar la diferència entre ambdós tipus no és possible entendre per què la metafísica no pot ser una ciència.

1.- SENSIBILITAT és la capacitat, passiva, que té el nostre psiquisme de ser afectat per les coses, o de rebre representacions.

2.- ENTENIMENT és la capacitat, activa, que té el psiquisme de produir per ell mateix (espontàniament) coneixement.

A la CRÍTICA DE LA RAÓ PURA (A 51) Kant afirma:

"La nostra naturalesa comporta que la intuïció només pot ser sensible, és a dir que no conté sinó el mode amb que som afectats pels objectes. La capacitat de pensar l'objecte de la intuïció és, en canvi, l'enteniment."

En definitiva: comencem a copsar el món, tal com ens ve de l'exterior, a través de la sensibilitat. La sensibilitat és una capacitat que ens permet rebre impressions de les coses. Però hi ha un segon nivell de coneixement que és l'enteniment, que ens permet pensar els objectes.
Donat que la Crítica és una arquitectura de la raó, podríem dir que la sensibilitat és el fonament que farà possible construir l'enteniment.

(Filosofia i pensament - Ramón Alcoberro)

El método transcendental y la metafísica en Kant

Kant nos habla del método trascendental diciendo que"La filosofía trascendental es la idea de una ciencia cuyo plan tiene que ser enteramente esbozado por la crítica de la razón pura de modo arquitectónico, es decir, a partir de principios garantizando plenamente la completud y la certeza de todas las partes que componen este edificio" (A-13/B-27).

¿En qué consiste el método trascendental?

En la primera edición de la CRP Kant dice:

"Llamo trascendental todo conocimiento que se ocupa no tanto de los objetos, cuanto de nuestros conceptos a priori de objetos en general" (A-12).

En la segunda edición dice:
"Llamo trascendental todo conocimiento que se ocupa no tanto de los objetos, cuanto de nuestro modo de conocimiento de objetos en general, en cuanto que tal modo debe ser posible a priori" (B-25).

En ambos textos se viene a decir prácticamente lo mismo, pero en el de la segunda edición se hace hincapié en la aprioridad del conocimiento trascendental y en su necesaria referencia objetiva.

Con más precisión podemos decir que un ejemplo concreto de conocimiento es trascendental si es a priori y si por él conocemos "que ciertas representaciones (intuiciones o conceptos) son empleadas o son posibles solamente a priori" (B-80).

Lo “trascendental” se dice principalmente de un conocimiento a priori, pero que, además, cumpla la condición de referirse con validez objetiva a objetos de la experiencia. La esfera de lo “trascendental” cumple su sentido y su significación en posibilitar un saber a priori, absolutamente universal y necesario, sobre todos los objetos de la experiencia.

El método trascendental es el análisis progresivo por medio del cual nos remontamos a las condiciones de posibilidad de cualquier conocimiento. Aquí se justifica la validez del conocimiento empírico mediante una investigación sobre las condiciones puras que lo posibilitan. Tales condiciones puras son los elementos a priori del conocimiento: intuiciones de la sensibilidad y conceptos del entendimiento.

Después de la revolución copernicana y la aplicación del método trascendental, el saber metafísico va a tener como objeto no la realidad empírica o extraempírica, sino los conceptos a priori de objetos en general, los cuales van a estar referidos a la realidad empírica, pero no extraídos de ella.

La nueva metafísica puede definirse pues como un saber que trata de conceptos a priori en general, o lo que es lo mismo, un saber que trata del conocimiento a priori de los objetos en general.

El giro copernicano de Kant

Kant dijo en una ocasión que Hume le “despertó del sueño dogmático” y una vez que hubo despertado de este sueño comenzó la construcción de su sistema de filosofía crítica.

Lo que Kant pretendía decirnos con esta afirmación es que, en líneas generales, está de acuerdo con el análisis humeano del conocimiento. Kant está de acuerdo con Hume en la idea de que “todo nuestro conocimiento comienza con la experiencia”. Partiendo de aquí, y mediante un análisis aparentemente impecable, Hume había llegado al escepticismo y éste, el escepticismo, era algo inaceptable para Kant; por tanto, Hume estaba equivocado.

Ahora bien, si el punto de partida de Hume era correcto, pero su conclusión errónea, ¿dónde estaba el error?

Hume había puesto patas arriba casi toda la filosofía tradicional; pero había una cosa que Hume no había criticado, y era el realismo imperante en toda la metafísica tradicional. Según este realismo, nosotros conocemos (si hay posibilidad de conocer) las cosas tal como son. En el proceso de conocimiento nuestra mente se adapta a las cosas que conoce, y conocer consiste en moldear nuestra mente según las cosas conocidas. Si aceptamos esto, el escepticismo humeano parece inevitable. ¿Cómo salvar esta dificultad?

La solución está en que nosotros no conocemos las cosas tal y como son en sí mismas, sino que de las cosas sólo conocemos aquello que ponemos en ellas, no conocemos noúmenos, sino fenómenos.

Dicho en otras palabras, ya no es la realidad quien impone sus esquemas a la mente, sino la mente quien impone sus esquemas a la realidad. El mundo, tal y como es en sí, es incognoscible para nosotros; sólo conocemos de la realidad lo que nosotros mismos ponemos en ella y tendremos que concluir que la realidad es, entonces, tal y como nosotros la conocemos. A esta filosofía se la denomina con el nombre de idealismo.

¿Cuales son las consecuencias de esta revolución?
1. Se acaba con el escepticismo humeano, pues sí que somos capaces de conocer la realidad. Conocemos la realidad en virtud de los esquemas mentales que nosotros le imponemos. Se podría decir que, más que conocerla, lo que hacemos es crearla.
2. Nuestro conocimiento es limitado, pues nunca podremos conocer lo que las cosas verdaderamente son
3. La metafísica es imposible, pues parte del supuesto de que existe una realidad exterior a nosotros, y lo que intenta es conocerla en toda su plenitud; pero esto, ya lo hemos visto en los puntos 1) y 2), es imposible.

Contexto y sentido de la obra de Kant

El contexto histórico de Kant está situado en el siglo XVIII, y más exactamente en la época que va desde la revolución inglesa de 1688 hasta la revolución francesa de 1789, se presenta como una época en la que se desarrolló la conciencia de estar empezando una nueva época en la que la razón y la ciencia iluminarían por fin al hombre. De ahí que esta época reciba el nombre de Ilustración por toda Europa. El idealismo trascendental de Kant será una de las obras fundamentales de dicha época de la historia europea. Y así como la Ilustración consuma el giro antropocéntrico iniciado en el Renacimiento, no es extraño que el propio Kant resuma en la pregunta ¿qué es el hombre? las tres dimensiones fundamentales de su obra: el conocimiento, la acción moral y la esperanza racional. Para Kant solamente si hemos aclarado el primer punto (el conocimiento) podremos juzgar sobre el provecho y la validez de la reflexión metafísica y, por lo tanto, cuál es la validez que se encierra en sus objetos: la libertad, la inmortalidad del alma, Dios, etc. Ya que podría ocurrir que las contradicciones que se producen entre los sistemas filosóficos sean un síntoma de que es la razón misma quien se contradice, podría ser que fuera la razón una facultad con un nivel de aspiraciones muy por encima de sus posibilidades. Kant trata de dar una respuesta definitiva a esta cuestión y recuperar el crédito de la razón como fundamento de una comunidad de hombres libres con una obra que marca un giro decisivo en la historia del pensamiento: la Crítica de la razón pura. Kant había publicado la primera edición de la Crítica de la razón pura en 1781 (conocida como edición A), pero a raíz de ciertas críticas recibidas y de sus propias reflexiones acerca de lo tratado en ella, decidió publicar una segunda edición en 1787 (conocida como edición B) que rectificase algunos de los planteamientos y formulaciones contenidos en la primera. El prólogo a la segunda edición es una breve síntesis de toda la obra, en la que nos explica cuáles eran sus propósitos al escribirla, en qué medida cree que se han cumplido y a qué resultados ha llegado. En este prólogo Kant su tesis fundamental para la adecuada comprensión del conocimiento humano.

El conociemiento científico para Kant

Kant desarrolla su estudio de la estructura del conocimiento para dar una respuesta a lo que es la ciencia. ¿Es ciencia la matemática? ¿Es ciencia la física? ¿Puede ser ciencia la metafísica?

Ciencia será todo aquello que sea posible conocer desde la estructura del conocimiento; esto es, que provenga de fuera por las impresiones y que pueda ser estructurado desde dentro por la facultad de conocer.

Todo conocimiento consiste en la formulación de juicios y los juicios propios de la ciencia serán los juicios sintéticos a priori. Para entender qué son estos juicios tendremos que ver primero la clasificación de juicios que hace Kant.

- Juicios analíticos: son aquellos en los que el predicado está contenido en el sujeto. (todo cuerpo es extenso). Son universales y necesarios. No son extensivos ya que no amplían el conocimiento.
- Juicios sintéticos: son aquellos en los que el predicado no está comprendido en el sujeto (todo cuerpo es pesado). No son universales y no son necesarios. Son extensivos ya que amplían el conocimiento.
- Juicios a priori: son aquellos cuya verdad puede ser conocida independientemente de la experiencia (el todo es mayor que la parte). Son universales y necesarios.
- Juicios a posteriori: son aquellos cuya verdad es conocida a partir de la experiencia (la mujer valenciana es guapa). No son universales ni necesarios.

Ninguno de estos juicios son científicos, ya que o bien provienen de fuera o bien provienen de dentro. El juicio científico ha de provenir de fuera (lo que Kant denomina la materia) y de dentro (lo que Kant denomina la forma).

Así nos encontramos con los Juicios sintéticos a priori: son extensivos, por ser sintéticos, universales y necesarios, por ser a priori, y son independientes de la experiencia, por ser a priori (7 + 5 = 12). Aquí el 12 no está expresado en la proposición (7+5). Añado algo a lo que estaba expresado antes. Obtengo un conocimiento nuevo, por ello es sintético. Sin embargo, no necesito de la experiencia externa para conseguirlo, es a priori.

¿Cómo surgen los juicios sintéticos a priori?

Podemos porner como ejemplo un mueble de cajones con pintura. Tú puedes introducir en cada cajón una pelota que provenga del exterior, la percepción, sin embargo el color de esta pelota será el que hay en el cajón; esta será la forma que da a los datos sensibles nuestro conocimiento. El resultado es algo nuevo, sintético, pero que ya estaba antes en el mueble, a priori. El conociemnto científico só será posible si es universal y necesario pero también si da información nueva. Por ello el conocimiento científico es aquel que formula juicios sintéticos a priori. Este entramado del concocimiento (el armario con cajones) es lo que Kant estudiará en la Crítica de la Razón Pura.

El sentido de la filosofía para Kant

Kant se propone cuatro objetivos a la hora de elaborar su filosofía, los cuales los formula en cuatro preguntas.

- ¿Qué puedo conocer? Se trata del problema del conocimiento, y establece los límites dentro de los cuales puede existir un conocimiento científico de la naturaleza y de toda la verdad. Esto lo desarrolla en su libro Crítica de la razón pura.
- ¿Qué puedo hacer? Se trata del problema de la moralidad, y establece los principios y condiciones para que la razón pueda obrar según su plena libertad. Los libros en los que trata este tema son Fundamentación de la metafísica de las costumbres, Metafísica de las costumbres y Crítica de la razón práctica.
- ¿Qué puedo esperar? Se trata del problema de la religión y de la historia; marca el destino último del hombre. Libros: La religión dentro de los límites de la razón, Ideas de la Historia de la religión.
- ¿Qué es el hombre? Se trata de relacionar las tres preguntas anteriores en el sujeto del hombre; es la pregunta básica, una clarificación racional al servicio de una humanidad más libre. Libros: Antropología, sobre la paz perpetua.