Tinc en ment la qüestió de si el filòsof fa filosofia per alguna necessitat vital de trobar respostes o per fer-se notar. Rousseau el tenia molt clar: tots els filòsofs enganyen perquè l’única cosa que desitgen és passar a la posteritat, que es recorde el seu nom. La veritat és una qüestió secundària. Fixeu-vos en el següent text del llibre “Emilio”:
“Encara que estigueren els filòsofs en disposició de descobrir la veritat, qui d’entre ells s’interessaria en ella? Sap cadascú que el seu sistema no està millor fundat que els altres, però el manté perquè és seu. No hi ha un a soles que, en conèixer allò vertader i allò fals, no preferiria la mentida que ha trobat que la veritat descoberta per altre. On és el filòsof que, per la seua glòria, no enganyaria conscientment el gènere humà? On és el que, en el secret del seu cor, no es proposa altra cosa que fer-se notar?”
Però pregunte jo, de segur que tot sistema filosòfic és fals i només buscà immortalitzar la figura del que ho ha fet? És possible filosofar per amor a la saviesa? Per què filosofem, aleshores?
“Encara que estigueren els filòsofs en disposició de descobrir la veritat, qui d’entre ells s’interessaria en ella? Sap cadascú que el seu sistema no està millor fundat que els altres, però el manté perquè és seu. No hi ha un a soles que, en conèixer allò vertader i allò fals, no preferiria la mentida que ha trobat que la veritat descoberta per altre. On és el filòsof que, per la seua glòria, no enganyaria conscientment el gènere humà? On és el que, en el secret del seu cor, no es proposa altra cosa que fer-se notar?”
Però pregunte jo, de segur que tot sistema filosòfic és fals i només buscà immortalitzar la figura del que ho ha fet? És possible filosofar per amor a la saviesa? Per què filosofem, aleshores?
