Leibniz pensa que si Déu ha volgut este món és perquè és el millor dels mons possibles. Però si este és el millor dels mons possibles, com Déu permet que existisca el mal? Leibniz contesta a esta pregunta en la Teodicea i distingix tres classes de mal:Metafísic: constituïx les limitacions dels sers; no es pot acusar Déu per això, atés que són limitacions necessàries de l'individu.
Físic: el dolor. Permés, encara que no desitjat, com a condició necessària perquè apareguen béns majors.
Moral: el pecat. Permés per Déu perquè puguem gaudir d'un bé major, el de la llibertat.
Per descomptat que el mal existix, però si poguérem veure l'autèntica harmonia de l'univers cabria observar que és necessari en la dita harmonia. El mal metafísic i el mal físic realment no són mals sinó que els interpretem com a mals, ja que provenen dels processos necessaris pels que es regix l'univers. El mal moral prové de la llibertat de l'home, el qual podent fer bé les coses opta pel costat fosc de l'existència. No cal exagerar, per tant, amb la qüestió del mal. L'univers està ben fet. A més, des d'un enfocament psicològic, molts és queixen de vici, tots exageren el mal mentres minimitzen els béns que disfruten. A mes, i segons Leibniz, qualsevol bé és, per la seua qualitat intrínseca, una miqueta mes que qualsevol mal i, si disminuïra el mal, el mal seria pitjor del que és.
