Fer filosofia no té perquè ser una cosa aborrida. Es pot fer de moltes formes, fins i tot amb la literatura (si no que s'ho diguen a Unamuno, Sartre, Camus i molts més). Este és el cas de Mónica Richart i Cristina Puig, que han elaborat una autèntica història de filosofia crítica en clau de relat futurista. Ací us el deixe. Sé que és una mica llarg, però val la pena llegir-lo. També aprofite per a convidar a tots els que vullgueu fer el mateix a que em maneu les vostres històries filosòfiques, les quals seran publicades al blog.
Punt i principi
Inici: Sang de la nostra sang
Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls. Pàmies, Sergi. “Sang de la nostra sang”, dins de Si menges una llimona sense fer ganyotes. Quaderns crema, Barcelona, 2007. Pàgines 37 i 38.
Capítol I: Despertar
Cristina respira lentament, concentrant-se a fons en cada inspiració i expiració per tractar d'asserenar-se mentre el seu marit segueix fumant de manera compulsiva. Quan se sent més serena, es deté a observar-lo. Jesús ha deixat de fumar i ara té la mirada fixa al cendrer. Agafa la burilla i l'esclafa contra el vidre una i altra vegada, com si fóra la culpable de tots els seus maldecaps. No alça el cap, no vol mirar la seua dona. Els dos romanen amb els caps baixos, com si el silenci pesara sobre ells amb prou força com per no permetre'ls canviar de posició. De fons, la televisió -engegada per cortesia- emet el reality del migdia en una de les poques cases on no se li presta atenció. Cristina espera que ell comence una conversa que mai no haguera sospitat tindre. Espera en va: Jesús segueix obsessionat amb la seua burilla. I no sembla cansar-se'n. La prem entre els dits, mirant-la atentament. Apaga un foc inexistent per vintena vegada. Finalment, Cristina parla.-Jesús?L'home deté els seus escassos moviments, però sense soltar la burilla. Per uns moments sembla que vaja a tornar al seu passatemps com si la seua esposa no l'haguera cridat. Tanmateix, agafa molt d'aire i gira el cap per mirar-la. Sostenen la mirada durant uns instants. La d'ella, cansada, plorosa, intenta arrencar una resposta de l'ésser estimat que hi ha darrere de l'home indiferent que la mira i no diu res. Finalment, Jesús alça el cap en un gest que vol fer entendre a la dona que seguisca parlant.-Què podem fer, Jesús? Sé que nosaltres estem bé... Que fins ara no ens ha fet falta respectar les normes establertes... -No anem a separar-nos.-Alguna cosa haurem de fer. La xiqueta no és l'única que es queixa de les nostres... coses especials, tu ja m'entens.-No anem a separar-nos.-He escoltat alguns veïns comentar a les nostres esquenes, fins i tot s'han assabentat que de vegades no escoltem la televisió, Jesús! A saber quines altres vergonyes coneixen de nosaltres...-No, Cristina. No.-Només seria un xicotet esforç...-Cristina -la talla Jesús amb autoritat- , una cosa és mantindre la televisió encesa perquè no malpensen, i altra molt diferent és viure separats...-Jesús, creix! -crida la dona, desesperada- Madura! Evoluciona! Ja no vivim a l'època dels teus iaios. Hi ha unes noves normes socials i hem de respectar-les pel bé de la nostra filla, per molt absurdes que ens semblen.-Estàs involucionant -li retrau Jesús, de nou amb el cap cot i la vista en la burilla-. Abans eres algú amb criteri, una dona amb idees pròpies. Abans lluitàvem per la nostra causa, perquè el món no perdera la identitat. Abans sabies que el sistema no està bé com està i ara sembla que se t'haja oblidat.-No me n'oblide, Jesús, però no té cap sentit ancorar-se a un temps passat. M'adone de com tot ha anat a pitjor. No cregues que a mi no em molesta haver de fingir que sóc com ells, que adore mirar la televisió i que crec que el sistema ens ompli prou... És difícil, però Àfrica creixerà infeliç si no l'ajudem a adaptar-se a la nova realitat. La marginaran per relacionar-la amb les nostres costums passades de moda. Cal fer un esforç per ella. No la vam dur al món per convertir-la en un rebuig social.-I tampoc no la duguérem per aportar un nou be al seu ramat. Quan Àfrica nasqué tu encara creies en la nostra causa. Cristina torna a intentar recuperar la tranquil·litat mitjançant la respiració. El silenci dura fins que ella el talla.-T'he dit mil vegades que encara crec en ella, el que passa és que no podem seguir defensant-la en detriment de la felicitat de la nostra filla. Estem a l'any 2069, Jesús. Tens 45 anys. Ja no som jovenets que van a manifestacions per la llengua i fumen marihuana davant de la Policia...-Perquè ara la marihuana és comercialitzada en infusions de Pompadour! -crida Jesús, alçant-se del sofà, exasperat- Perquè tot el que eren els nostres símbols de lluita han sigut oblidats o reduïts a l'ús més quotidià possible! En seixanta anys la senyera que ma mare portava a les protestes ara és la roïna d'una sèrie de dibuixos animats! Pretens que deixem que la nostra filla cresca en un món així? És això el que vols? Que no siga més que un altre producte dels mass-media?Cristina posa els ulls en blanc i repeteix allò que ha de recordar-li al marit cada vegada que tenen una conversa d'aquell tipus. És costum per ells tindre xicotetes discussions sobre els seus ideals, però fins el moment mai no havien tingut res a vore amb l'educació de la filla.-Ja saps que conec les teues crítiques i les compartisc. Saps que conec les injustícies del sistema i he lluitat contra elles. Però no vull que les meues conviccions afecten Àfrica. Ella ha de ser lliure de triar, i nosaltres l'hem de fer lliure, encara que no ens agrade. De major, si vol ser una dissident, ja ho decidirà per ella mateixa.-Deixar-la al lliure albir, en braços de la societat, no és fer-la lliure. Tots els dies la bombardejaran amb propaganda comercial. La manipularan des de tots els sectors dels mitjans de comunicació. Per a ser lliure hauria de tindre informació d'un costat i de l'altre, i triar en base a això, i no als prejudicis que li hauran inculcat -conclou Jesús, esgotat. -Però és que ja no hi ha dos costats -rebat Cristina-, això era quan tu i jo érem joves. Ara hi ha una societat, la del món comercial, que té control absolut de la influència sobre la gent. I a l'altra banda només estem tu, jo, i quatre idealistes més. Ja no existeix l'oposició a la seua doctrina. Ara només som uns marginats.-Això és el que t'han fet creure! Si ens organitzàrem, si deixarem d'autocompadir-nos i mostràrem al món que una altra vida és possible...Cristina, desesperada, agafa la bossa de mà i es dirigeix cap a la porta.-No puc més, Jesús. Saps que t'estime i que podem ser feliços junts. Però no ho serem mentre avantposes la teua ideologia arcaica al bé comú. Estaré a casa de la meua germana.
Capítol II: El faller
Jesús ni tan sols s'alça per detindre-la. La seua dona, la cosa més important de la seua vida... Un dia havien sigut companys de lluita, un dia havien aspirat a viure amb la seua filla a un món millor. I ara se n'ha anat, indefinidament. Ni tan sols havien decidit amb qui es quedaria Àfrica de moment, però a Jesús li dóna igual. Se sent sol, desprotegit. Nota que ara, més que mai, la seua lluita és un temps perdut. Però així i tot no se sent capaç de deixar les seues conviccions al marge i acceptar la responsabilitat de criar una filla segons els cànons dictats pel sistema.Àfrica, mentrestant, ha estat voltant pel pis, del qual està molt orgullosa perquè amb els seus 30 metres quadrats és més gran que el de qualsevol de la seua classe. Ha escoltat la major part de la discussió dels pares i ha preferit distreure's per no parar atenció: no ha volgut sentir-se culpable sabent que era ella qui havia muntat aquell merder. Ha recordat que, quan tenia nou anys, son pare li va mostrar uns objectes circulars i plans que introduïts en un aparell negre i més bé lleig, sonaven com un MP23 qualsevol. En assabentar-se'n, Cristina renyà Jesús i mai no havien tornat a escoltar aquella música. Tres anys després recorda perfectament on es trobava la caixa i decideix trobar-la per curiositat. Després de fer-se un embolic monumental amb aquells botons -no podia funcionar per veu, com tots els aparells normals?- , Àfrica aconsegueix posar en marxa l'aparell negre lleig. El que ja no recorda és quina classe de música feia aquell trasto, i s'emporta un ensurt enorme quan escolta aquell home de veu greu i nom Francisco preguntar per una estoreta velleta per la falla de Sant Josep. “Merda, música de radicals!”, pensa, i intenta apagar-la ràpidament, esperant que ningú no l'haja escoltada. Si per casualitat algun veí havia deixat d'escoltar la televisió en aquell moment, de segur que hauria sentit aquella cançó de rojos i li ho hauria dit a sa mare... i Cristina és molt estricta amb les aparences, cosa que Àfrica entén perfectament, perquè ja tenen prou mala fama per culpa de les rares idees de son pare com per anar mostrant, a més, gustos musicals diferents als de la societat. Com abans, es fa un embolic amb els botons i té seriosos problemes per apagar l'aparell.Jesús, però, sí que ha escoltat la cançó, i ha reconegut ràpidament un dels vells discos de Falles de sa mare. No tarda en acostar-se a l'habitació on està Àfrica per veure què l'ha portada a escoltar allò, i la descobreix prement tots els botons del radiocassette alhora, presa dels nervis i amb una expressió que reflecteix autèntic pànic. Intentant no enfadar-se, li pren l'aparell de les mans i l'apaga amb un sol gest. La tecnologia de l'època dels seus pares és massa difícil d'utilitzar per a unes noves generacions acostumades a que tot se'ls done fet... I qualsevol dia la seua filla trencarà una de les seues andròmines per no rebaixar-se preguntant com funciona. Després de deixar el radiocassette en un lloc segur, pare i filla es miren en silenci durant uns moments. Hi ha massa coses recents a l'ambient i no saben per quina començar. Per altra banda, Cristina se n'ha anat, no hi ha ningú que impose uns criteris de comportament, però així i tot cap dels dos no s'atreveix a apagar la televisió o a deixar engegada la música fallera. És com si el pes de la seua autoritat seguira present, o talvolta el que guia els seus actes no és en realitat l'ideal matern sinó el del sistema, que al seu torn ha anat modelant el de la mare, i això no és més que un cercle viciós que els porta de nou al principi. Jesús pensa en això i recorda les crisis dels huitanta anys, i calcula que encara en falten vint per la següent. 1929, 2009, 2089... Totes el mateix esquema: la gent no té diners, per tant no consumeix, i en conseqüència les empreses no venen allò que produeixen i han de tancar, cosa que fa que moltes persones perden el seu lloc de treball i la capacitat adquisitiva, i per tant altres empreses cauen... Cercles viciosos, com el del sistema. La diferència entre un cercle i l'altre és que el primer es repeteix cada huitanta anys però acaba trencant-se, mentre que el segon perdura des que Jesús té memòria i sembla que ho farà indefinidament.-Pare, me'n vaig al barracó.-Ah, sí, que ja són les tres -recorda Jesús, tornant a la realitat-. En acabar, tornaràs ací o aniràs a ca ta tia?-Preferisc quedar-me ací, a casa. És on tinc totes les meues coses.-Bé, però no oblides anar a veure ta mare una estona esta vesprada.Àfrica agafa la motxilla i se'n va, i son pare es queda quiet, amb la mirada perduda, reflexionant. Està segur que els objectes personals no són allò que motiva la filla a quedar-se amb ell en lloc d'anar amb sa mare, però no ha demostrat mai més estima per un que per l'altra. Potser és que la xiqueta sap que sense Cristina té més llibertat per fer coses mal vistes, tot i que tampoc no han notat en ella els aires revolucionaris que hauria d'haver heredat. Per tant, algun motiu deu tindre per voler romandre vivint amb el pare, i Jesús es promet esbrinar-lo.Cristina ja ha explicat tota la discussió a la germana, que només li ha dit que ja s'ho veia vindre i que podia restar a sa casa tant de temps com fóra necessari. Teresa sempre ha pensat que el marit que havia triat la seua germana menuda la portaria per mal camí, i així va ser. Quan Cristina tenia setze anys va conèixer aquell xic de la seua edat que escoltava música en una llengua que només servia per parlar dins de casa, que no vestia a la moda i que, per si fóra poc, pretenia estudiar Filosofia. Poc més d'un any després, Cristina arribà un dia a casa amb els cabells sense planxar -quina vergonya passaren Teresa i son pare en veure-la!-, vestint uns pantalons amb la cintura tan alta que fins i tot li tapava tot el cul i una samarreta vermella sense cap logotip (com si fóra pobra), i va dir que se n'anava a viure amb algú que pensava per ell mateix. Teresa va avisar-la que amb un home així mai no seria feliç, que la societat mai no l'acceptaria, i la germana va contestar-li que podia ser feliç al marge de la societat. En aquell moment Teresa i el pare enteneren que ja no hi havia res a fer, i van contemplar en silenci com Cristina eixia de casa per no tornar-hi. Els anys que passaren abans del naixement de la seua filla foren els més feliços de les vides de Cristina i Jesús. Al matí Jesús estudiava a la Universitat mentre ella treballava en una biblioteca -perquè per vigilar un lloc on no va ningú no cal cap titulació- i les vesprades les passaven recorrent València damunt d'un vehicle antic amb dos rodes i sense motor, i estirats sota un arbre que Jesús deia que havia format part d'un conjunt de plantes anomenat “Jardí dels Vivers” (que era un dels llocs més bonics de València abans que construiren vint-i-huit finques de pisos on estava situat), ell li explicava històries que li havia contat sa mare quan era viva. Li contava que els edificis blancs que hi havia prop del nou palau de La Cosina de La Germana del Nebot de la Cunyada de Leonor I abans havien estat dedicats a les Arts i les Ciències, tot i que ara només serviren per fer concerts de clàssics com Ludwig van B. (B de Bisbal, no de Beethoven) i que la gent més rica hi anara a lluir-se i mostrar la gran “cultura” que tenien. Li contava que temps abans, quan sa mare era jove, podies engegar en un reproductor de música una cançó de La Gossa Sorda i escoltar-la, i no apareixia cap “piiiip” de censura perquè aleshores l'Estat no podia controlar Internet. Li parlava de grups que composaven música festiva que al mateix temps tenia lletres crítiques amb la societat, i que als seus concerts es ballava sense por perquè els concerts Sva-ters, en l'època de la mare de Jesús, encara no havien de ser clandestins, tot i que la censura ja havia començat en algunes sales. I que escoltar música de Falles no estava vist com a signe de lluita sinó ben al contrari, i Cristina no s'ho podia creure perquè sempre li havien dit a casa que ningú no havia de saber que li agradava El Titi o la titllarien de radical. Així van crèixer Cristina i Jesús, ella trobà un bon treball com a especuladora i ell acabà el grau, tot i que amb una titulació com aquella era d'esperar que mai no eixiria de l'atur, i així va ser.Al principi no acostumaven a discutir, els dos tenien els mateixos ideals i gaudien intercanviant punts de vista sobre com podria ser el món pel que lluitaven. Però després de nàixer Àfrica, començà a aparèixer la discòrdia. L'afany protector de Cristina la portava a pensar que calia deixar de banda la ideologia i començar a preocupar-se de les aparences perquè això permetria a la xiqueta crèixer sana, mentre que Jesús sempre havia insistit en educar-la en el camí de la lluita. I hui la xiqueta ha proposat un assumpte que feia que els dos hagueren de decantar-se i fer-ho per la mateixa cosa.
Capítol III: LOE, RELOE i RECONTRALOE
El barracó és el lloc on estudia Àfrica, allò que antigament s'anomenava institut. El nom popular començà a canviar allà per l'any 2030, quan el sistema educatiu valencià comptava ja amb major nombre de casetes prefabricades que d'edificis pròpiament dits on impartir classes. Els barracons són peces de no gran qualitat situades en un solar, formant un quadrat al voltant d'un espai que s'utilitza per eixir a fumar. No hi ha pati, l'alumnat pot passar el temps d'esplai a les aules, mirant la gran televisió que s'ha instal·lat en cada lloc on abans hi havia una pissarra. I cal dir que la neteja i la higiene tampoc no són els punts forts d'estes edificacions: l'acumulació de quaranta alumnes de mitjana per classe afavoreix l'olor a humanitat que s'ha fet característica dels centres educatius.Àfrica, a 1r d'EIO (Ensenyament Innecessari però Obligatori), acaba d'obrir el llibre “Filo***** y Citizensheep” patrocinat per Coca-Cola S.A. i atén l'explicació de la professora, graduada en Màrqueting pels prestigiosos cursets a distància del Pronto, traduïda a l'anglés simultàniament per un intèrpret. Li agrada aquella assignatura perquè els expliquen el seu paper en la societat i com han d'actuar en cada situació, cosa que fa que no haja de fer cada vegada la cansada tasca de pensar-ho i triar-ho ella mateixa. Son pare, però, no vol sentir parlar d'ella: diu que obliga la gent a no pensar i que per culpa d'allò ell està a l'atur. De tota manera, pensa Àfrica, si han decidit llevar l'assignatura de Filosofia per alguna cosa serà. Al cap i a la fi els que manen sempre tenen raó. El que ella no sap és que la marginació de la Filosofia del món educatiu començà ja als anys 2000 amb la LOE, però es va veure més afectada encara amb la RELOE dels 2040 (segons la qual els llibres de l'assignatura "Filosofía y Citizensheep" no podien tindre més temes sobre Filosofia que sobre Ciutadania) i tocada de mort amb la RECONTRALOE vigent, que dóna a triar al professorat l'opció d'explicar o no els temes de Filosofia que hi ha als llibres. Això sí, segons el decret de la Generalitat Valenciana que regula l'assignatura en qüestió, el professor o la professora que vulga donar eixos temes ha de fer-ho parlant en Xinés Wu al mateix temps que camina sobre les mans i balla una sardana a càmera lenta. En conseqüència, la majoria del cos docent decideix ordenar als alumnes en la primera classe del curs que ratllen la paraula “Filosofía” de la portada del llibre perquè no fa més que marejar.La classe de hui tracta sobre la gran importància de l'existència de la monarquia per a la vida quotidiana de qualsevol adolescent valencià, un tema que ja donaren l'any passat, així que Àfrica, avorrida, decideix fer una ullada als seus companys i companyes. Ana Morrell passa una noteta a María Mateu mentre José Chafes mira María Fajardo amorosament. La companya de taula de José, Ana Duart, està intentant cridar la seua atenció per demanar-li els deures de Xinés Mandarí però no ho aconsegueix. Finalment sembla que Ana Duart decideix demanar-li'ls a Miguel Miralles, que li'ls dóna perquè calle i remprén la seua conversa amb Miguel Ruiz. Mentre està embobada seguint les accions de tots, algú li toca un braç per parlar amb ella. Es gira i és María Sanjuán, que només vol dir-li que José Miret està cridant-la. -Àfrica, no pots imaginar-te el cas que em va passar ahir...A la gent li agrada cridar-la perquè té un nom que no estan acostumats a pronunciar. És l'única xica de la classe que no es diu Ana ni María, i l'única del barracó que té el nom en valencià. Això està vist com a signe de deixadesa, però la coneixen prou com per saber que no és culpa seua, sinó de les rareses de son pare. -Conta'm -fa ella, amb veu curiosa - Qualsevol cosa menys escoltar la lliçó repetida.-Doncs mira -segueix José Miret- , resulta que ahir vaig quedar al centre comercial del meu carrer amb una xica d'Internet. Em va dir que portaria uns pantalons texans ajustats i una samarreta de marca, que així la coneixeria. -I? -contesta Àfrica, sense saber on està el problema.-Doncs que en arribar al centre comercial em vaig adonar que totes les xiques de la meua edat porten texans ajustats i samarretes de marca! I no va haver manera de trobar-la -admet ell, debatut.-Em sap greu... -contesta ella, incapaç de trobar una solució-, i no podies cridar-la pel nom?-Només sabia que es deia Ana, no haguera aconseguit gran cosa així... Bàsicament perquè potser s'hauria girat mig centre comercial abans que ella!Això fa reflexionar Àfrica, que es planteja que és curiós que tots siguen tan iguals. Com pot ser que a ningú li agrade portar roba que no siga de marca? Com pot ser que tan poca gent, a part dels seus pares, haja tingut la idea de posar un nom diferent al fill? Durant uns minuts, pensa que potser aquella uniformitat tan marcada no és natural. Però en adonar-se que està perdent temps reflexionant inútilment, decideix aplicar-se la frase que està dient en aquell mateix moment l'intèrpret: who cares?Al barracó, Àfrica també estudia Història. Per sort per a ells, és l'assignatura que menys compta per la mitja global, perquè gairebé no té importància, és un vestigi dels anteriors plans d'estudis. De fet, el grau d'Història a les universitats decents ha desaparegut com el de Filosofia i qui imparteix les classes són graduats en Televisió. Al cap i a la fi, qui vol saber el que ha passat en un món sense capitalisme? No pot ser interessant estudiar gent que no coneixia la Demàa (la consola de jocs que funciona amb ordres mentals i que a estes altures no falta a cap casa... la diversió genial de la gent normal!), que és tan vital com la televisió, el cotxe i el preparador de menjars precuinats. Com podia la gent abans viure sense tot això? -L'últim dia, mentre vosaltres féieu els deures de Ciutadania -comença la classe el professor d'Història-, parlàvem sobre l'època de la Guerra de Successió. Algú recorda què va passar l'any 1707 a Almansa?María Fajardo va alçar la mà i contestà:-Va ser quan l'home de Cromanyó va dir “terra a la vista”, no?-Mmmm, sí, més o menys, María -concedix el professor-. I recordes per què ho va dir?-Eh... -dubta l'alumna-. Potser perquè... havia descobert Amèrica?-Però Amèrica no l'havia descoberta Franco? -interromp algun estudiant.-No, inútil -el corregeix una de totes les Maries-. Eixe que dius tu és el de la Revolució Francesa.Àfrica, tot i la classe d'Història que reb una vegada al mes, no acaba d'entendre la Història, perquè son pare l'ha marejada amb dades innecessàries. Per exemple, li digué que Franco havia viscut al segle XX. I què més li dóna a ella que siga el XX o el XVIII, si no és el seu? I quina importància té que haja sigut un líder jacobí o un dictador? Tampoc no se'n va tant, si no tenia pàgina web.Encara pegant-li voltes a això, acaba la classe, que és l'última del dia, i se'n va cap a ca la tia Teresa per visitar sa mare abans de tornar a casa. Per sort, no haurà de tornar amb una família estranyament unida baix del mateix sostre. Ara, per fi, no ha d'avergonyir-se davant les seues amigues. Ha valgut la pena... no?
MÓNICA RICHART-CRISTINA PUIG
