L'argument ontològic és considerat com a una de les vies d'accés al coneixement de l'existència de Déu. Sant Amselm el va formular així:
Deus est aliquid quo maius nihil cogitari potest
(Déu és allò del qual no es pot pensar res major).
Es a dir, Déu és allò més gran i perfecte que el nostre pensament pot tindre. Diguem que més que un argument ontológic, és un argument lògic, ja que el que es fa és una argumentació lògica de com en el nostre pensament existeix la categoria d'allò més perfecte.
Descartes el va utilitzar per a demostrar l'existència de Déu, la qual necessitava per a demostrar l'existència de la matèria, es a dir, la rex extensa.
Si ens fixem, l'argument ontològic es pot argumentar des del mètode cartesià, d'ací l'estima que Descartes tenia per aquesta demostració:
- Evidència: Existeixen graus de perfecció.
- Anàlisi: Tenim la concepció de que hi ha quelcom que siga sumament perfecte, i allò l'anomenem Déu.
- Síntesi: Ja que és més perfecte existir que no existir, i Déu es allò més perfecte que es pot pensar, hem d'arribar a la conclusió de que Déu existeix.
- Enumeració: Déu és allò més perfecte que és pot pensar --> per a que aquest pensament siga cert, ha de tenir la seua correspondència en la existència.
Per tant, l'existència de Déu és una idea clara i distinta, la qual pot ser el fonament de la res extensa. Si Déu existeix, aleshores, Déu ha creat la matèria, i per tant jo no estic enganyat en la intuició que tinc pels sentits de que enfront de mi hi ha quelcom que siga material i diferent al meu JO.
Ara, estem en l'àmbit epistemològic (l'ordre del pensament, el que són les coses "per a mi"), no en l'ontològic (l'ordre de les coses reals, el que són les coses "en si").
