L'hel·lenisme és el període de temps d’abast històricament difús, que comença amb la mort d’Alexandre el Gran (en el 323 aC, any també de la mort d’Aristòtil) i arriba fins finals del s. II dC En ocasions s’assigna el començament de l’època hel·lenista als anys de la conquesta de l’imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l’apogeu de l’imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l’imperi romà. L’hel·lenisme és pròpiament el fenomen de difusió de l’esperit grec (llengua i cultura) en l’àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d’aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (koinè), dins no obstant això d’un procés històric de descomposició de l’imperi macedònic, que pansa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l’imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l’aparició de les anomenades escoles socràtiques.
Escoles socràtiques
Comprèn el conjunt d’escoles de filosofia hel·lenisticoromana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma, des de finals del s. IV fins a finals del s. II dC, quan comença a cobrar impuls la filosofia cristiana naixent.
Comprèn el conjunt d’escoles de filosofia hel·lenisticoromana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma, des de finals del s. IV fins a finals del s. II dC, quan comença a cobrar impuls la filosofia cristiana naixent.
El vast imperi que Alexandre el Gran deixa a la seva mort se’l reparteixen els seus successors, els diádocos, després d’una sèrie de disputes i lluites que duren 42 anys. Els territoris de Grècia i Macedònia queden sota el poder dels antigònides, dinastia fundada per Antígon Gonata, que pot mantenir-se en el poder fins que els romans, l’any 148 a.C., fan de Macedònia una província romana. Egipte és dominat per la dinastia dels lágides, de Lags, pare de Ptolemeu I Soter (el salvador), general d’Alexandre, primer dels Ptolomeus a anomenar-se rei d’Egipte; la seva monarquia dura fins que Octavi, l’any 30 a.C., converteix Egipte en província romana. Mesopotàmia, Pèrsia i Àsia menor van constituir el regne dels selèucides, dinastia fundada per Seleuc I Nicator (el vencedor), que es proclama rei en el 305; el seu extens imperi dividit en satrapies, amb la capital primer en Seleucia i després a Antioquia, acaba amb la conquesta de Síria pel romà l’any 64 a. C.
En aquest temps es produeix un profund canvi cultural en el món grec: les ciutats gregues, les poleis, cedeixen la seva importància i funcionalitat a una gran monarquia que es governa des d’una capital llunyana; la ciutat hel·lenística és una ciutat de súbdits governats per funcionaris, més que una societat de ciutadans interessats en la vida pública; no interessa tant la ciutat, com la pròpia autarquia, i la filosofia deixa de ser sistemàtica i es converteix en forma de vida orientada a la felicitat de l’individu. Com a contrapartida, sorgeix un nou esperit cosmopolita, que fa que les persones cultes es considerin «ciutadans del món» i comencen a caure les barreres i els prejudicis racistes entre grecs i bàrbars. Per la seva banda, la universalització de la cultura grega paga l’impost d’haver de barrejar-se amb les cultures locals, i Atenes deixa de ser el centre del saber: Pèrgam, Rodes i sobretot el Museu d’Alexandria ocupen el seu lloc, i al costat del sincretisme religiós apareix també, sobretot arribada ja la dominació romana, l’eclecticisme filosòfic.
Les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques són el cinisme, que representa l’última evolució de les escoles socràtiques menors; l’epicureisme, fundat per Epicur de Samos, qui instal·la a Atenes cap a 306 a.C. la seva escola anomenada «el jardí» (kepos); l’estoïcisme, fundat entorn del 300 a C. per Zenó de Cítion, que ubica la seva escola en el pòrtic (stoa) pintat per Polignot; l’escepticisme, que més que una escola és una forma de pensar que difon Pirró d’Elis abans que es fundessin les dues escoles filosòfiques anteriors; i l’eclecticisme, introduït per Filó de Larisa en la Acadèmia platònica, dominant en els segles II i I, i que es manté amb força durant el període romà, amb la seva gran figura, Ciceró.
La majoria d’aquestes escoles filosòfiques té el seu període romà, que allarga la seva pervivència. Entre els filòsofs epicuris, destaca Lucreci (Titus Lucretius), autor del poema De rerum natura, [De la natura de les coses], una de les obres universals de la literatura i obra també de divulgació de les doctrines físiques, cosmològiques i ètiques de l’epicureisme. A Roma floreixen també els últims estoics, i és l’estoïcisme la més difosa de les filosofies entre els romans, tant en l’època de la república com en temps de l’imperi. L’escriptor i polític Luci Anneu Sèneca, preceptor de Neró, l’esclau Epictet i l’emperador Marc Aureli, destacats filòsofs estoics els tres, testifiquen que aquesta escola filosòfica s’havia difós a Roma en tots els estaments socials.
Pres de Filosofia en Xarxa
