El Timeu -que en certa forma s’ha d’entendre com una preparació per a les Lleis, l’últim dels diàlegs de Plató- té com objecte investigar com ha de ser l’estat (polis) ideal. Per això s’inicia assenyalant que l’Atenes arcaica, vencedora dels atlants (habitants de la mítica Atlàntida ideada per Plató), podria servir com model d’aquesta polis ideal. Però, si el que s’està buscant és un fonament, la qüestió ha d’arribar més lluny, és a dir, ha de portar-nos cap al fonament mateix de la possibilitat d’existència de la polis. A causa d’aquesta necessitat de trobar un fonament inicial o primer, Plató assenyala que ha de ser l’estructura mateixa del cosmos la que ha de prendre’s com a punt de referència. De fet Plató suposa un isomorfisme entre l’individu i la polis, i entre aquesta i el cosmos, en una espècie de relació entre microcosmos i macrocosmos. Una polis només pot ser justa quan els seus tres estaments socials (els governants, els guardians i els artesans) estiguin en la seva justa proporció, de la qual neix la harmonia i la justícia. Un individu només pot ser just quan les tres parts de la seva ànima: la raó, la voluntat i les passions (que es corresponen amb els tres estaments socials anteriors), estiguin també harmonitzades. Tanmateix, segons el Timeu, tot plegat ha de basar-se en l’harmonia del cosmos. D’aquí procedeix la necessitat d’aquest tractat de cosmologia platònica que, en realitat, tracta dels fonaments ètics i polítics que han de regir la vida humana, i que està exposat, de manera grandiosa, com un immens mite que engloba, al seu torn, molts altres mites i metàfores.
L’origen del món -origen en sentit figurat, ja que el món és necessàriament etern i no creat- procedeix de l’acció d’un artesà diví o demiürg que, prenent com a model les idees, posa ordre en el substrat material que dóna lloc al món sensible. (De fet no pot parlar-se encara del terme matèria, ja que només a partir d’Aristòtil començarà aquest a adquirir sentit). Aquest món sensible així ordenat, prenent com model les idees, es converteix pròpiament en un cosmos (ordre), i per això trobem en l’esmentat cosmos una intel·ligibilitat o racionalitat. Mentre que l’esmentat cosmos té la raó del seu moviment en si mateix, està animat, raó per la qual Plató el considera com un organisme vivent dotat d’una ànima: l’ànima del món, unida al cos del món en el seu punt mitjà o centre. D’aquesta manera Plató suggereix que la figura del demiürg és una metàfora de la intel·ligibilitat i racionalitat existent en el món. Intel·ligibilitat i racionalitat que es mostra en la possibilitat de trobar regularitats i harmonia en l’esmentat cosmos, en definitiva, en la possibilitat d’entendre’l matemàticament.
El demiürg organitza el món sensible a partir de les idees i a partir del espai, matriu o receptacle , i que és lloc on es dóna l’organització del món sensible, que engloba també la necessitat o anankhé. Per això, en l’ordenació del món cal distingir dos tipus de causes: una divina, procedent de l’ordre immutable de les idees, i una altra presidida per la necessitat (Timeu, 47i-49a; 68d-69a, veure text ).
A partir d’el mateix i de l’altre, es forma una barreja o tercera substància, la qual, barrejada amb les dues altres anteriors, forma una quarta substància (homenatge als números 1, 2, 3 i 4, la suma dels qual és igual a 10 i que formen la tetractys pitagòrica). Aquesta barreja és dividida inicialment en dues parts. La primera d’aquestes forma l’esfera de les estrelles fixes, l’altra, és dividida en set cercles interiors en raó 1, 2, 3, 4, 8, 9, 27, segons dues proporcions matemàtiques: una de raó 2 = (1,2,4, 8), i una altra de raó 3 = (1, 3, 9, 27). (Timeu, 35b-37c, veure text). Aquestes set parts formen els set planetes, assimilats a déus, segons Plató, perquè, juntament amb les estrelles fixes, regeixen els destins del cosmos, ja que el seu moviment engendra el temps: imatge mòbil de l’eternitat. (Timeu, 37c-39d, veure text).
La substància de la qual està composta el món sensible acaba en uns corpuscles diminuts(integració del pluralisme d’Anaxàgores i de l’atomisme de Demòcrit) les propietats dels quals depenen de la seva estructura geomètrica, basada en els políedres regulars. (Timeu, 55d-56c, veure text). Així, el cub o hexàedre forma la terra, el tetràedre o piràmide triangular forma el foc, el octaedre forma l’aire i el icosàedre forma l’aigua. Les propietats dels quatre elements de Empèdocles depenen d’aquesta estructura geomètrica. Però tota figura geomètrica regida per aquests políedres pot ser triangulada, de manera que la figura triangular apareix com més bàsica encara que els mateixos políedres. Al seu torn, Plató distingeix entre dos tipus fonamentals de triangles: els triangles isòsceles rectangulars (obtinguts dividint un quadrat per la seva diagonal) i els escalens rectangulars (obtinguts dividint un triangle equilàter per la seva altura).
En el primer cas, i prenent a 1 com longitud d’un dels costats, els altres dos costats han de ser: 1 i √2. En el cas del triangle escalens rectangular, els costats han de ser: 1, 2 i √3 (Timeu, 53b-55c, veure text). En els dos casos apareixen els números irracionals com constitutius del món sensible. Amb això Plató vol indicar que, a diferència del món de les idees, on només reina la pura raó, en el món sensible, a més d’aquesta -present en la intel·ligibilitat i l’ordre del cosmos, i en la possibilitat de conèixer-lo racionalment- apareix la imperfecció de la irracionalitat, indicadora de la contingència dels objectes naturals. El diàleg es tanca en una tercera part en la qual, després de mostrar la barreja de la raó i la necessitat, es tracta de l’origen de l’home. (Timeu, 69a-71a, veure text). Amb això es posa de manifest la intenció del diàleg: buscar en l’ordre del cosmos el fonament de l’estructura de l’home amb la finalitat d’establir un estat polític d’acord amb la naturalesa humana.
(Aquest text ha sigut tret de filoxarxa)
