L'escola ha de formar o informar? Ha d'educar o transmetre coneixements? Els corrents més progressistes habitualment han optat per la informació, mentres que els sectors més conservadors de la societat han apostat per donar algun tipus de contingut. Este mateix debat és el que estem vivint hui en dia encara que siga amb nous matisos i amb certs canvis en les posicions que acabem de comentar. Ara bé, esta pregunta resulta estèril ja que és impossible formar sense educar.
Viure és preferir, preferir és estimar i estimar és prioritzar valors, d'ací que la qüestió de l'educació en valors és ineludible. La qüestió no està per tant en l'educació en valors sinó a saber quins valors triem a l'hora d'educar, la qüestió és per quins valors apostem.
Quin és el fil conductor per a trobar valors? A esta pregunta s'ha respost des de tres vessants: a) l'esclariment dels valors, açò és mostrar el que ja es posseïx; b) el sac de les virtuts, a saber, comptar les virtuts presents en un col·lectiu; c) educar en procediments i no en continguts, ensenyar normes. Des de l'ètica discursiva pareix que la posició més coherent és la tercera, hem de basar-nos en els procediments. No obstant des del procedimentalisme es descobrix que afloren uns certs valors com ara l'autonomia, el diàleg, la coresponsabilitat, el respecte mutu… la qual cosa ens porta a entendre que els continguts no són una cosa que resulte alié a esta proposta. La conclusió a què arribe des del descobriment d'estos valors immanents a la tradició dialògica és que l'estudi dels procediments per si només no porta a cap lloc, que estos estan immersos en valors, i que per tant el recurs als valors resulta necessari ja que, encara que siga de forma indirecta, havíem comptat amb ells prèviament (el conill ix de la copalta perquè l'havíem ficat prèviament).
El que cal fer, per tant, és no sols educar en procediments; no basta només la raó procedimental sinó que cal recórrer també a una raó cordial. No basten els procediments per a definir el bon ciutadà ja que en una societat hi ha nombroses tradicions i formes d'entendre la vida feliç. Partim del concepte que ciutadà és aquell que és el seu propi senyor (no és vassall, serf o esclau); és aquell que no està sotmés a altres, és el que escriu el guió de la seua pròpia vida. Ara bé, ciutadà és aquell que és autònom en el si de la seua pròpia comunitat. S'és autònom amb els altres ja que no és una tasca que es puga realitzar en solitari. Només es pot ser autònom en comunitat, una comunitat que hui és cosmopolita.
Per tot això, la presentació tant dels procediments com dels valors ha de presentar-se des d'una educació per a la ciutadania cordial: que té en compte el cor, busca metes plenificants, amb capacitat de degustar els valors, cultiva els sentiments des de la seua vessant emotiva al mateix temps que cognoscitiva, que manté el sentiment de la compassió perquè té sentit de justícia. En definitiva, una educació que es presenta des del reconeixement recíproc en la cordialitat, que té capacitat de compadir i que s'acosta al coneixement de la veritat no sols des de la raó sinó també des del cor.
Viure és preferir, preferir és estimar i estimar és prioritzar valors, d'ací que la qüestió de l'educació en valors és ineludible. La qüestió no està per tant en l'educació en valors sinó a saber quins valors triem a l'hora d'educar, la qüestió és per quins valors apostem.
Quin és el fil conductor per a trobar valors? A esta pregunta s'ha respost des de tres vessants: a) l'esclariment dels valors, açò és mostrar el que ja es posseïx; b) el sac de les virtuts, a saber, comptar les virtuts presents en un col·lectiu; c) educar en procediments i no en continguts, ensenyar normes. Des de l'ètica discursiva pareix que la posició més coherent és la tercera, hem de basar-nos en els procediments. No obstant des del procedimentalisme es descobrix que afloren uns certs valors com ara l'autonomia, el diàleg, la coresponsabilitat, el respecte mutu… la qual cosa ens porta a entendre que els continguts no són una cosa que resulte alié a esta proposta. La conclusió a què arribe des del descobriment d'estos valors immanents a la tradició dialògica és que l'estudi dels procediments per si només no porta a cap lloc, que estos estan immersos en valors, i que per tant el recurs als valors resulta necessari ja que, encara que siga de forma indirecta, havíem comptat amb ells prèviament (el conill ix de la copalta perquè l'havíem ficat prèviament).
El que cal fer, per tant, és no sols educar en procediments; no basta només la raó procedimental sinó que cal recórrer també a una raó cordial. No basten els procediments per a definir el bon ciutadà ja que en una societat hi ha nombroses tradicions i formes d'entendre la vida feliç. Partim del concepte que ciutadà és aquell que és el seu propi senyor (no és vassall, serf o esclau); és aquell que no està sotmés a altres, és el que escriu el guió de la seua pròpia vida. Ara bé, ciutadà és aquell que és autònom en el si de la seua pròpia comunitat. S'és autònom amb els altres ja que no és una tasca que es puga realitzar en solitari. Només es pot ser autònom en comunitat, una comunitat que hui és cosmopolita.
Per tot això, la presentació tant dels procediments com dels valors ha de presentar-se des d'una educació per a la ciutadania cordial: que té en compte el cor, busca metes plenificants, amb capacitat de degustar els valors, cultiva els sentiments des de la seua vessant emotiva al mateix temps que cognoscitiva, que manté el sentiment de la compassió perquè té sentit de justícia. En definitiva, una educació que es presenta des del reconeixement recíproc en la cordialitat, que té capacitat de compadir i que s'acosta al coneixement de la veritat no sols des de la raó sinó també des del cor.
