1. Característiques de la seua obraLa primera cosa que ressalta en l'obra de Nietzsche és la seua forma d'expressió: és una obra asistemàtica que desenvolupa les qüestions de manera irregular i aparentment desordenada. Escriu a colp d'aforismes i transmet una llibertat d'expressió i agilitat de pensament verdaderament extraordinàries. Però encara que no parega sistemàtic en la forma, sí ho és en el fons. Els grans problemes apareixen una vegada i una altra, en forma discontínua, associats al sentiment, intermitents com este; van i vénen, de sobte desapareixen, i al cap de cert temps reapareixen i no és així com discorren realment en la nostra vida mental? Açò ha fet que molts li hagen criticat.
Un altre tret típic és el seu compromís amb la filosofia. Nietzsche no teoritza, sinó que pensa des de la pròpia experiència i així la seua obra és un esforç d'aclariment del que ocorre dins d'ell i al seu voltant; resulta commovedor veure com s'imposa a la seua malaltia, a la soledat, a l'abandó... i com tracta de donar sentit a tot això; la seua filosofia no necessita ser ensenyada sinó que s'aprén acompanyant-lo en la seua trajectòria. El seu compromís amb la filosofia li porta a abandonar la seua pàtria, la Universitat, la família, amics...
Nietzsche té, d'altra banda, una fina penetració psicològica; se sent expert a arribar a les profunditats de l'ànima per a descobrir allí disfresses i brutícia; és una qualitat innata del seu caràcter; amb ella abordarà la crítica de la cultura occidental per a veure en esta l'engany, la pobresa i la malaltia que bateguen davall dels seus principis morals i religiosos.
En este sentit coincidix amb Marx i Freud, completant la filosofia de la sospita. Els tres han portat avant una revisió dels postulats de la conducta humana i de la cultura: han posat en evidència que, baix els ampul·losos noms de valors humans, bateguen ambicions i impulsos res desinteressats. Nietzsche fa una terrible deconstrucció en este sentit: no hi ha norma que quede fora de perill: totes són sospitoses de mentida.
2. La seua pretensió.
Nietzsche arranca del criticisme kantià. De Kant aprén a fer filosofia, però també pren el seu criticisme d'altres autors com Shopenhauer i Lange. No obstant no es queda en una exposició clàssica del criticisme sinó que el convertix en hermenèutica genealògica; una modalitat de la interpretació.
Este plantejament té un valor filosòfic i unes fonts que com resultat produïxen una “crítica de la raó impura”. Açò significa que el que dóna fermesa a la raó no és la lògica sinó els impulsos, les passions. Veiem, per tant, que hi ha un gir que possibilita nous camins.
3. Què aporta?
Arriba als elements no purs de les forces no pures de la raó.
4. És irracionalisme?
No és irracionalisme perquè el que pretén mostrar és que els models de raó que s'han donat fins ara possiblement no siguen tan de raó com es pretenia. El que en Nietzsche trobem és una crítica a models no liberalitzadors.
5. La crítica de Nietzsche.
En la seua crítica arriba fins els instints. La filosofia de Nietzsche es basarà en els instints. Es farà des del biologicisme i la textualització. D'ací sorgirà una filosofia radical amb la qual es podrà realitzar una crítica a la cultura i a la societat (Estat, societat, democràcia…).
6. On està el centre d'esta filosofia?
En mostrar que hi ha instints que promouen la vida, però també hi ha instints degeneratius. Hi ha degeneració i esta ha de ser denunciada.
7. D'on ve la degeneració?
La degeneració prové de creences que es mostren en valors que porten a formes de vida degenerada, i, també, dels nostres intents de conservació. L'home posseïx voluntat de veritat la qual prové de la seua voluntat de poder. Però tenim por de la nostra voluntat de poder. És per això que inventem la mentida per a poder viure. Este sentit de la vida –des de la mentida- seria el nihilisme.
8. Com eixir d'este compromís?
Només una transmutació dels valors que actualment ens dominen ens pot fer superar el nihilisme.
