L’etòleg Richard Dawkins al seu llibre “El gen egoísta” manté la teoria de que tot ésser viu és una màquina de supervivència la qual és controlada pel seus habitants més intims: el gens. Qualsevol cosa que fem està controlada per les ordres d’estos xicotets dictadors que no més volem perpetuar-se, sobreviure i passar a nous cossos on puguen continuar la seua tasca.
Per altra banda hi ha neurobiòlegs, posem per cas a Antonio Damasio, que mantenen que qui ens domina és el cervell. El neocortex és l’últim gran avanç de l’evolució(The last great heat of Evolution). Diguem que és com una mena de nou cervell que ha nascut amb els mamífers i que a l’home arriba a ser de tal complexitat que fa quasi totes les funcions: tan físiques, com psíquiques, con socials. Fins i tot produix la conducta social i moral de l’home. Aixó és tant cert com que en els casos de persones que per accident han perdut el cortex prefontal, es a dir, l’escorça del cervell més pròxima a la glàndula pineal, han perdut tota conducta moral i s’han transformat en persones antisocials.
No hi falten dins del món de la ciència teories paregudes: quan no són els gens, són les neurones o la forma que tenen les cèl·lules de metabolitzar els encims. Al cap i a la fi, el que compta és que l’home siga un sac ple del que siga suficientmet poderós com per a llevar-li la capacitat de ser responsable.
El problema de estes teories és la manca de visió filosòfica. S’ens oblida que tot a la realitat és sistemàtic, es a dir, és una unitat amb suficiència constitutiva, i totes les parts d’estos sistemes que són les coses (siguen éssers vius o inherts) no són res fora del sistema. D’acord que la fillosofia ha d’aprendre moltíssim de la visió talitativa que ens aporten les ciències naturals, però em pregunte, com de millor seria la ciència si, tanmateix, tinguera en compte les dades que pot oferir la filosofia. Pot ser que deixassem de pensar en l’home com un sac ple de tot, excepte d’humanitat, i començassem a vore la realitat des d’ella mateixa, des de la unitat que ens monstra a la nostra mirada.
Per altra banda hi ha neurobiòlegs, posem per cas a Antonio Damasio, que mantenen que qui ens domina és el cervell. El neocortex és l’últim gran avanç de l’evolució(The last great heat of Evolution). Diguem que és com una mena de nou cervell que ha nascut amb els mamífers i que a l’home arriba a ser de tal complexitat que fa quasi totes les funcions: tan físiques, com psíquiques, con socials. Fins i tot produix la conducta social i moral de l’home. Aixó és tant cert com que en els casos de persones que per accident han perdut el cortex prefontal, es a dir, l’escorça del cervell més pròxima a la glàndula pineal, han perdut tota conducta moral i s’han transformat en persones antisocials.
No hi falten dins del món de la ciència teories paregudes: quan no són els gens, són les neurones o la forma que tenen les cèl·lules de metabolitzar els encims. Al cap i a la fi, el que compta és que l’home siga un sac ple del que siga suficientmet poderós com per a llevar-li la capacitat de ser responsable.
El problema de estes teories és la manca de visió filosòfica. S’ens oblida que tot a la realitat és sistemàtic, es a dir, és una unitat amb suficiència constitutiva, i totes les parts d’estos sistemes que són les coses (siguen éssers vius o inherts) no són res fora del sistema. D’acord que la fillosofia ha d’aprendre moltíssim de la visió talitativa que ens aporten les ciències naturals, però em pregunte, com de millor seria la ciència si, tanmateix, tinguera en compte les dades que pot oferir la filosofia. Pot ser que deixassem de pensar en l’home com un sac ple de tot, excepte d’humanitat, i començassem a vore la realitat des d’ella mateixa, des de la unitat que ens monstra a la nostra mirada.