L’imperi de la llei és el fonament de l’actual Estat de Dret en el ens trobem. No obstant, la qúestió de que esta llei siga creada per la voluntat general no està molt clara, segons la meua opinió. La voluntat general és un mode impersonal de relació entre el homens i com a tal sempre és irracional. Les coses que es fan perquè tot el món ho fa son de tot excepte racionals. Són accions irresponsables ja que la responsabilitat de estes accions es deixen caure sobre un ent abstracte que és la “gent”. ¿Per què has fet això? -pregunten- i contestes, perquè és el que tothom fa; i aquesta és una resposta irracional. Estem davant una acció negativa i indeterminada que no prové de la nostra decisió sinó del costum.
Cite a Ortega y Gasset:“Aquellas acciones nuestras que tienen estos caracteres negativos y que ejecutamos a cuenta de un sujeto impersonal, indeterminable, que es “todos” y es “nadie”, y al que llamamos la gente, la colectividad, la sociedad: son los hechos propiamente sociales, irreductibles a la vida humana individual. Estos hechos aparecen en el ámbito de la convivencia, pero no son hechos de simple convivencia. Lo que pensamos y decimos porque se dice, lo que hacemos porque se hace, suele llamarse uso. Los hechos sociales constitutivos son usos”. (Ortega y Gasset, El hombre y la gente).
La voluntad general prové dels usos i per tant és irracional. Pregunte aleshores, pot ser este el fonament de la llei? si la resposata és afirmativa hen de presuposar que la llei és irracional, però això es una contradicció. Per altra banda, l’únic que pot crear racionalment normes és l’individu, però solament pot fer-ho amb si mateix, del contrari estem davant una impossició dogmàtica. Aleshores, què? És impossible la Llei?
Sembla que s’ha de buscar una altra resposta. Hem de buscar un ámbit de racionalitat que sense renunciar el individu, puga integrar la comunitat. I este àmbit sembla ser el llenguatge, amb la seua racionalitat interna, i el discurs, que aplica esta racionalitat a l’àmbit comunitari. Des d’estos paràmetres, la norma i, per tant la llei, no es qüestió de voluntat general sinò de consens discursiu: alló que hem acordat tots partim d’un diàleg on tots pugam participar, allò que tots troben com a racional, i allò que tots estem disposats a aceptar com a norma justa (es a dir, aplicable a tots) serà el principi des d'el qual fer la llei.
I jo ara pregunte, Això és realmente possible?
