Com tots els anys a l'hora d'ara ARCO (Fira d'art contemporani) ens il·lumina les retines omplint-nos les ànsies de novetat artística. Ara bé, de nou les nostres ments tornen a convulsionar-se amb la mateixa pregunta: l'art contemporani, és art o és una gran rifada? Què busca esta nova forma de creació?
Tenint en compte que en qüestió d'art sóc un pèrfid ingenu, preferisc pensar que estos màgics objectes davant dels quals em delecte són autèntiques obres d'art, inclús puc arribar a ser tan obscé que m'atreviria a dir que són belles. No falten en la meua apreciació serioses, i preocupants, connotacions kantianes. Ja ens va dir el geni de Konisberg que:
«Per a decidir si una cosa és bella o no, referim la representació, no per mitjà de l'enteniment a l'objecte per al coneixement, sinó, per mitjà de la imaginació (unida potser amb l'enteniment), al subjecte i al sentiment de plaer o de dolor del mateix. El juí de gust no és, doncs, un juí de coneixement; per tant, no és lògic, sinó estètic, entenent açò com aquell del qual la base determinant no pot ser més que subjectiva».
I. Kant, «Crítica del juí»
L'art és el pur sentiment subjectiu que es transmet d'una subjectivitat a una altra. No obstant, no vull ser tan borinot que arribe a mostrar un grau tal d'estupidesa pel qual se m'arribe a catalogar de patètic. Per això acabaré esta breu reflexió amb un nou text que servisca de contrapés al mateix temps que de crítica:
«La representació artística atén als interessos de poder. Conscient o inconscientment, totes les formes institucionalitzades de representació certifiquen les corresponents institucions de poder. Com va demostrar Louis Althusser, este poder pot ser codificat subliminarment en la iconografia de la comunicació, així com en els càlculs anònims que construïxen els “aparells ideològics de l'Estat”: família, religió, llei, cultura i nació. Les típiques representacions culturals, com ara les fotografies periodístiques, el cine, els anuncis, la ficció popular i l'art, porten estos missatges ideològicament carregats. Els anuncis, per exemple, tracen determinades mitologies o ideals estereotipats sobre la “bona vida”. I si bé ningú negaria que els anuncis personifiquen intencionalment les projeccions ideològiques de la classe, els interessos de les quals perpetuen, la qüestió és que tota representació cultural funciona d'esta manera, inclús les representacions de gènere, classe i raça. Estes designacions són inevitablement jeràrquiques en la mesura que privilegien un element en compte d'un altre, en els modes que tenen de dirigir i dominar. Per tant, no és que les representacions artístiques posseïsquen un contingut ideològic inherent, sinó que complixen una funció ideològica al determinar la producció de sentit».
Brian Wallis, «Art després de la modernitat»
Tenint en compte que en qüestió d'art sóc un pèrfid ingenu, preferisc pensar que estos màgics objectes davant dels quals em delecte són autèntiques obres d'art, inclús puc arribar a ser tan obscé que m'atreviria a dir que són belles. No falten en la meua apreciació serioses, i preocupants, connotacions kantianes. Ja ens va dir el geni de Konisberg que:
«Per a decidir si una cosa és bella o no, referim la representació, no per mitjà de l'enteniment a l'objecte per al coneixement, sinó, per mitjà de la imaginació (unida potser amb l'enteniment), al subjecte i al sentiment de plaer o de dolor del mateix. El juí de gust no és, doncs, un juí de coneixement; per tant, no és lògic, sinó estètic, entenent açò com aquell del qual la base determinant no pot ser més que subjectiva».
I. Kant, «Crítica del juí»
L'art és el pur sentiment subjectiu que es transmet d'una subjectivitat a una altra. No obstant, no vull ser tan borinot que arribe a mostrar un grau tal d'estupidesa pel qual se m'arribe a catalogar de patètic. Per això acabaré esta breu reflexió amb un nou text que servisca de contrapés al mateix temps que de crítica:
«La representació artística atén als interessos de poder. Conscient o inconscientment, totes les formes institucionalitzades de representació certifiquen les corresponents institucions de poder. Com va demostrar Louis Althusser, este poder pot ser codificat subliminarment en la iconografia de la comunicació, així com en els càlculs anònims que construïxen els “aparells ideològics de l'Estat”: família, religió, llei, cultura i nació. Les típiques representacions culturals, com ara les fotografies periodístiques, el cine, els anuncis, la ficció popular i l'art, porten estos missatges ideològicament carregats. Els anuncis, per exemple, tracen determinades mitologies o ideals estereotipats sobre la “bona vida”. I si bé ningú negaria que els anuncis personifiquen intencionalment les projeccions ideològiques de la classe, els interessos de les quals perpetuen, la qüestió és que tota representació cultural funciona d'esta manera, inclús les representacions de gènere, classe i raça. Estes designacions són inevitablement jeràrquiques en la mesura que privilegien un element en compte d'un altre, en els modes que tenen de dirigir i dominar. Per tant, no és que les representacions artístiques posseïsquen un contingut ideològic inherent, sinó que complixen una funció ideològica al determinar la producció de sentit».
Brian Wallis, «Art després de la modernitat»
