Partint dels resultats de la investigació científica, el professor Jesús Mosterín en l'obra La naturalesa humana, reflexiona i debat sobre allò que constitueix el bàsic dels humans. Una antropologia filosòfica fonamentada en les darreres aportacions sobre evolució, genoma i cervell; potenciant-se mútuament, el llibre ofereix síntesi científica i reflexió filosòfica.
Es parla de què és la vida, assenyalant-ne els trets més generals. Es fa referència, en sentit aristotèlic, a l'ànima dels animals i de l'animal humà. Un altre capítol es centra en els gens del genoma, presentant el Projecte Genoma Humà i analitzant l'estructura d'aquest genoma. En el capítol sobre la ment, el cervell i la conducta introdueix diferents perspectives des de les quals s'ha intentat explicar la ment.
Es tracten, també, temes com el llenguatge i la naturalesa humana, la cultura i la natura, les diferències entre homes i dones, la reproducció i l'eugenèsia, la mort i l'eutanàsia. Tancant el llibre, un capítol sobre la consciència moral i un altre sobre la guspira de divinitat en els humans.
Ara bé, segons el meu criteri, pense que Mosterín cau en un fisicisme, es a dir, fonamenta l'ètica i el món cultural de l'home en les dades biològicas. I no és que això no siga cert. L'home és cos i com a tal la ciéncia biològica ha de dir molt. Però, explica tot la biologia ? o, pel contrari, referint-nos a l'home hen de parlar més d'una naturalesa creada per ell mateix més que d'na naturalesa ja feta i determinada pels gens?
Cite a Jesús Conill, professor d'ètica de la Universaitat de València:
"La cuestión decisiva no es si hay o no "naturaleza humana", si antes no aclaramos qué entendemos por semejante cosa. En tanto que animales, los seres humanos tienen naturaleza, pertencen al mundo natural y tienen genoma. Por tanto, no se puede prescisndir de esta vertiente en la vida humana.[...] El hombre no carece de naturaleza. Pero hay que saber a qué nos referimos con tal concepto: a la constitución biológica del ser humano, que le viene dada (aunque habrá que ver que en el caso del ser humano no es lo único que le va a venir dado).
Sin embargo esto no implica que lo genético sea lo determinante del modo de vivir el ser humano. La determinación genética no tiene por qué ser la decisiva para explicar todo lo que es propio de la vida humana. De ahí que los diversos humanismos hayan resaltado aspectos que pueden incorporarse a una reflexión iluminadora de qué sea lo propio (y tal vez más propio) del ser vivo y del vivir humano.
Si el parecido genético cuantitativamente es grande, incluso enorme, porque llega a un punto por ciento muy elevado, esto quiere decir que las más relevantes diferencias no provienen de las diferencias genéticas, sino que la misnúscula diferencia genética puede significar o estar correlacionada con (que no provocar, causar ni explicar) las características más propiamente humanas. La genética no explica la ética. Lo genético no explica lo ético. hay un cierto salto entre bíos y ethos, y más cuando bíos se toma como Zoé. De lo contrario, por ejemplo, cabría hablar de la "dignidad" de las ratas, que serían "bastante" dignas, dados que su semejanza alcanza a un 98% o más de lo genético".
Jesús Conill, "¿Regreso a la "naturaleza humana"?, en "Bioética, entre la medicina y la ética", Universidad de Salamanca, 2005, pp. 101-113.
