A petició de Joan s'obri un nou tema de debat. La qüestió és quina és la base de la intel·ligència. Som intel·ligents perquè tenim consciència de nosaltres mateixos? És la intel·ligència la base de la raó o és l'instrument del qual la raó es val per a desenvolupar-se?
Estes preguntes són totes formidables i en aparença han de ser tractades per la filosofia fil per randa. No obstant, en la meua humil opinió, totes elles tenen poc de filosòfiques ja que la filosofia és un saber radical que va a les coses mateixes sense pressuposar res anterior. Doncs bé, estes preguntes pressuposen que hi ha intel·ligència la raó. I açò és el que jo, des d'un escepticisme que no té res de cartesià (no dubte perquè tinc la certesa que pense sinó que dubte que pense) pose ara en dubte. Ací van uns textos que qüestionen la intel·ligència humana i que col·loquen la raó no en la intel·ligència sinó en el cos.
«La ciència no és sagrada. Les restriccions que ella imposa (i hi ha moltes de tals restriccions, encara que no és fàcil desemmascarar-les) no són necessàries per a disposar de punts de vista generals, coherents i satisfactoris sobre el món. Hi ha els mites, els dogmes de la teologia, la metafísica i moltes altres formes de construir una concepció del món. És clar que un fecund intercanvi entre la ciència i tals concepcions del món no científiques donarà com resultat una necessitat cada vegada major de l'anarquisme que la ciència mateixa ja és. Així, l'anarquisme no sols és possible, sinó que és necessari tant per al progres intern de la ciència com per al desenvolupament de la cultura en el seu conjunt. I la Raó, per fi, anirà a unir-se amb tots aquells altres monstres abstractes com l'Obligació, l'Obediència, la Moralitat, la Veritat i els seus predecessors més concrets, els Déus, que es van emprar en un altre temps per a intimidar l'home i limitar el seu desenvolupament lliure i feliç».
Paul Feyerabend, «Tractat contra el mètode. Esquema d'una teoria anarquista del coneixement», 1975.
«El cos és un gran sistema de raó, una multiplicitat amb una sola direcció, una guerra i una pau, un ramat i un pastor. Instrument del teu cos: tal és també la teua xicoteta raó, que tu denomines consciència, germà meu, xicotet instrument i xicotet joguet de la gran raó. Dius "jo" i et sents orgullós d'esta paraula. Però encara que no vullgues creure-ho, el que és molt més gran és el teu cos i el seu gran sistema de raó: ell no diu "jo" però fa "jo"».
Friedrich Nietzsche, «Així va parlar Zaratustra», 1883-1885
